sábado, 14 de diciembre de 2013

POSITS


Feia poc que m’havia instal·lat al pis de Roger de Fleur. Joan em va cridar per ensenyar-me una cosa que duia a la mà. Era un objecte de fusta embolicat amb un paper groc, tipus posit. Em va dir: mira què he trobat dins un armari. El tros de fusta era la meitat d’una peça de trencaclosques. Al paper deia: una parella feliç per sempre amb el R. Vaig somriure i no vaig dir res més. Però allò em va fer pensar. Semblava un desig i vaig veure una mica de por en aquelles paraules. L’objecte era de la dona que vivia al pis abans que jo. R. és el seu marit.
Quantes dones no hauran escrit t’estimos en posits. Milions, suposo. I dibuixat algun cor, travessat o no amb una fletxa de Cupido.
Jo també sóc molt romàntica. Quan em vull comunicar amb Joan quan ell encara no s’ha llevat li deixo escrita una nota en un paperet groc: bon dia, pixon. Dixa la roba per rentar a la vista per si faig rentadora. Li enganxo a la tapa de water perquè sé que allí la veurà. O li envio un sms nocturn:  dixa cebes a la cuina pels macarrons de demà. O un altre: podries regalar-me un pijama de franel·la estampat d’ositos amorosos.
Ell, a canvi del meu romanticisme em deixa un mail de paper al costat del teclat de l’ordinador. Un dia en va fer un que em va fer riure. Hi havia enganxat un cabell meu amb una bandereta del Japó. Ecoute! Hi havia un cabell de japonesa al meu teclat. Que no torni a passar, grrr. PD. Tinc el fuet i el pa de motlle familiar amagats.
Els seus mails de paper els guardo en una capsa de fusta a la que li tinc molt de carinyo. I quan vull riure els busco i els llegeixo.
Al moneder vermell en guardo un que llegeixo en els meus viatges en tren camí del sud. Me’l va escriure un cap de setmana d’estiu, d’ocupa a casa dels veïns. Segurament sabia que jo necessitava un cap de setmana i un mail de paper. El què posava no ho escriuré…
Els tímids ens comuniquem millor amb un correu electrònic o amb un sms. No ens atrevim a dir cara a cara el què pensem i ens ho diem així. En canvi, escrivim un post que llegeix tothom.
Com sóc furreta i poc amant dels besitos o les abraçades, quan Joan és a punt de marxar de viatge, despisto. El meu cor em diu: fes-li una abraçada per desitjar-li bon viatge. El meu cap em diu, passa de llarg. Marxo de casa abans que ell. I no estic ni a dues cantonades que trec el mòbil i li escric un sms. El missatge sobrevola els carrers de Barcelona i arriba al pis de Roger de Fleur. He escrit: MUA.

miércoles, 5 de junio de 2013

HANSEL I GRETEL



-Avui he passat pel carrer on has d’anar demà. He deixat monedes de cinc cèntims pel camí perquè no et perdis –diu Hansel.
-Millor molletes de pa... –li respon Gretel.
A la versió del segle XXI del conte dels germans Grimm, Gretel sempre té gana.
Hansel treballa sense descans per alimentar-la. Fins i tot ha construït per a ella un umbracle cobert d’enfiladisses.
-Aquí passaràs l’estiu.
-És preciós, però m’enganyes! –li diu ella. Quan ell l’ha deixat sola un moment per recollir llenya i fer foc, ella s’ha connectat a internet: la pèrgola del bosc és obra d’Antoni Gaudí.
Ell riu i li ofereix una maçana.
-Sempre em dónes la més gran –protesta ella.
-És que la meva té un cop.
Gretel cada dia està més grassoneta, ell cada dia més prim.
I és que ella sempre té gana. Quan mira el seu gos l’imagina rostit al forn. L’animal sembla endevinar les seves intencions en la mirada de la noia i s’amaga.
-No creus que els estanys haurien de tenir peixets vermells? –pregunta Hansel-. Donarien més vida.
Ella no li respon. Si haguessin peixos, ella es construiria una canya i els pescaria. Passa el mateix amb els ànecs que neden a les fonts del bosc. Acabarien al forn.
Hansel és romàntic. Gretel és pràctica. On ell imagina peixos i vida, ella veu aliment i mort.
Ell li ofereix cireres per fer més amable la vida. Abans d’empassar-se-les, ella se les posa d’arracades i mira com li escauen a l’espill de l’estany. Amb el suc que ha fet d’elles es pinta les ungles dels peus.
La mirada de Hansel ha canviat. Com ella és de naturalesa desconfiada, pensa que qualsevol dia ell tindrà gana i se la menjarà. I quan ell li demani que li ensenyi un dit de la mà, ella li mostrarà pels barrots de la seva gàbia un os de pollastre ben blanquejat pel sol.
Mentrestant ell seguirà cada dia més prim.





lunes, 20 de mayo de 2013

LA DAMA Y EL VAGABUNDO


Avui no tenia res planejat. Ni cap sopar especial, ni res que se li assemblés. I això que avui Bruc ha fet onze anys. No ha tingut cap regal, ni un collar nou ni una pilota ni un trist cupcake per posar una espelma i fer-li bufar.


Però cap al tard el Paseante ens ha dut un tuper. He bullit uns espaguetis, li he afegit les mandonguilles del Paseante i hem anat fins un turó per sopar. Feia bona nit, d’aquelles per festejar mentre es beu vi i sentir paraules boniques mentre es mira el cel. He estirat una estovalla a quadrets, he encès una espelma per il·luminar la festeta, he obert una ampolla de chianti i he servit una gran safata d’espagueti amb mandonguilles. Com els dos som tímids, el Bruc i jo, anàvem agafant els espagueti amb la boca, sense fer soroll i una mandonguilla per a tu i una altra per a mi. Una per a tu i una altra per a mi, fins que n’ha quedat una, la de la vergonya.

Però com avui Bruc feia onze anys i era el seu dia, li he apropat la mandoguilla amb la punta del nas:

-És per a tu...

I és que avui Bruc té un any més. I ja en fa onze que compartim la vida, com si res. Jo li dic que l’estimo i a ell se li escapa un pet de vellet. Però com l’amor és amor, li he perdonat. Perquè als que et treuen a passejar i sopen amb tu una nit d’estrelletes al cel, se’ls perdona tot.

Felicitats, rateta!

miércoles, 15 de mayo de 2013

PRIMAVERA TROMPETERA


Tot ha començat a les 8.30 del matí. La veu de l’altra banda del telèfon em deia que havia de ser a les 9.30 a un lloc del centre de la ciutat i que havia de cometre un delicte tipificat al codi penal, concretament a l’article 220 de la Constitució, apartat B, com a greu o molt greu: suplantació de la personalitat. Et poden caure un mínim de tres anys a la garjola. Li he dit a la persona que em demanava que la suplantés que si em tancaven, com a mínim em pagués la fiança fins el moment del judici si no me’n sortia. I que contractés un boy friend per un vis a vis un cop al mes si anava a la presó.


Tothom sap que si has de cometre un delicte has de passar desapercebuda. Uns pantalons còmodes i una brusa. Unes sabates de pell fina amb el taló just per caminar correctament i no moure els malucs més del necessari. Una bossa cara i una carpeta per amagar la davantera. Un maquillatge correcte i alguna joia discreta.

I què he fet? justament tot el contrari. M’he posat la faldilla negra cenyida, la samarreta de tirants ratllada en blanc i negre i una jaqueteta curta. Les sabates de taló de més de 10 cm, una mica perilloses si camines amb pressa. M’he maquillat amb la ratlla als ulls i m’he pintat els llavis. Ole. Ja està aquí la primavera trompetera.

Quan ella arriba, la primavera, jo sóc l’ambaixada de l’estiu. Ja pot seguir fent fresca, ja, que quan jo decideixo que és el moment d’ensenyar la carn, ja pot nevar, que no hi ha marxa enrere.

I és que...qui vol ser pràctic quan pots donar una mica d’alegria? No és millor ensenyar les ungles dels peus pintades de color rouge pirate que amb un discret rosa? No és millor moure els malucs al compàs d’una copla i que un tanguero et digui quan passes pel seu costat mentre fuma recolzat a l’entrada d’un bar: me fundiría con el aire que respiras...I somriure per donar-li les gràcies.

I es que he decidit posar-me un cartellet al front i escriure: estic lliure, va, vine. Que ja està aquí la primavera trompetera. Que en realitat totes les dones som unes fresques, que diria aquell, perquè, qui vol estar trist si ho tens tot o quasi tot? I si no ho tens, ja vindrà.

Torno al barri bohemi on visc –de moment me n’he sortit- i que sempre riu. Pujo a casa i em rep Bruc, visca, visca, la mama ha tornat. I sembla contenta. Ja està aquí, ja ha arribat, la primavera trompetera.





lunes, 29 de abril de 2013

TURÓ PARC



Cada 30 de abril y desde hace treinta y cinco años, Emilia Carson se levanta de la cama con una misión. Desayuna frugalmente, té y fruta, se fuma un cigarrillo. No importa que llueva, nada raro en un 30 de abril, sople ventisca o luzca el sol. Nada ni nadie consigue que ella no cumpla su promesa. Desde hace treinta y cinco años sale a la calle acompañada de un insoportable perro salchicha, coge un taxi y da instrucciones al conductor: Turó Parc. Antes hace detener el vehículo frente a una floristería y compra un ramito de violetas, sus flores preferidas, no sin antes dar instrucciones al taxista de que vigile al perro, que aúlla y llora al ver desaparecer a su ama tras la puerta del comercio.

Realizado el encargo, se dirige al desesperado conductor con un "sigamos" seco y poco amable. Pero Emilia Carson es así. Desesperante y maleducada con el mundo. Porque desde hace treinta y cinco años, es infeliz.

Sólo ella sabe la verdadera causa de su desdicha. El mundo desconoce lo que pasó hace tanto tiempo y creo que nunca lo sabremos. Cuando ella muera, morirá también su secreto. Hay infinidad de opiniones sobre cómo su carácter risueño ha llegado a agriarse hasta tal modo. Pero así ha sido. Vive en un lujoso piso de la parte alta de la ciudad con la única compañía de su inaguantable perro salchicha. El único que la quiere tal como es.

Cada 30 de abril, Emilia Carson paga al taxista por el corto trayecto de su casa al Turó Parc. El perro y ella entran por la puerta orientada al oeste y caminan por el sendero flanqueado por los árboles de Judas que esperan su llegada para florecer. Quizás son los únicos que se alegran de verla. Mueven sus ramas para dejar caer sobre las dos tristes figuras una fina lluvia de pétalos morados. Por algo son llamados "el árbol del amor". Bajo la lluvia ella sonríe.

Siguen el camino hasta el estanque de las tortugas. Allí, justo en medio y entre nenúfares, se alza la estatua que el ayuntamiento erigió treinta y cinco años antes al Paseante solitario. Ella lo llama "príncipe feliz". Se sienta en un banco e intenta dejar su mente en blanco sin conseguirlo. Después de fumarse un cigarrillo, se levanta con dificultad y abandona la mitad del ramito de violetas sobre su banco.

Luego deshacen lo andado y se van en busca de otra estatua. Ésta permanece escondida entre los setos, justo a la entrada del parque. Es una figura de bronce que representa a un perro salchicha. El querido perro que treinta y cinco años atrás acompañaba a Emilia Carson en sus paseos diarios junto al Paseante. Junto al pedestal la viejecita deja reposar la otra mitad del ramo, mientras suspira: Ay, querido Bruc...¡Cuántos recuerdos!

Pero Emilia desconoce que cuando anochece y tras cerrar las puertas del parque, cuando sólo se oye el silencio y todos los visitantes lo han abandonado, la estatua del perro salchicha recobra la vida y se dirige hasta el estanque. Nada con la ayuda de sus cortas patas hasta el pedestal de la estatua del Paseante, y a sus pies el perro levanta la pata para aliviar su vejiga con un ligero desdén. Éste es su homenaje. De Bruc al Paseante...

Cada 30 de abril Emilia Carson se levanta de la cama con una misión, la de ver a sus dos amigos. Y así seguirá, año tras año hasta que vea su sueño convertido en realidad: Volver junto a ellos y descansar, por fin.

jueves, 25 de abril de 2013

EL PRINCIPITO



¿Qué es un rito ? – dijo el principito.
- Es algo también demasiado olvidado – dijo el zorro. – Es lo que hace que un día sea diferente de los otros días, una hora de las otras horas.

Algú en algun moment va decidir que hi hauria un dia diferent dels altres. Hi hauria un dia en que un home li regalaria una rosa a la seva estimada. Regalar una rosa no vol dir necessàriament amor. Bé, jo crec que sí. Regalar una rosa vermella té el seu significat. Vol dir amor, no ens enganyem. Però l’amor pot tenir moltes formes. Igual que es pot estimar un home entre mil homes, es pot estimar un infant entre mil infants. Un dia en trobes un d’especial. Potser perquè els seus cabells són daurats com el blat madur. Potser perquè els seus ulls són d’un color diferent entre milions d’ulls, que poden canviar segons la llum que els il·lumini o els ulls que els mirin. Jo els veig grisos, però també poden ser blaus.

A aquest infant del que parlo jo li dic el principito perquè me’l recorda. El nen curiós, que et fa preguntes que no sempre tenen resposta. Que et roba el cor perquè ha decidit estimar-te sense prejudicis. Perquè ha pensat que aquell dia, jo, que estic ben lluny de la meva família i que no tinc cap enamorat, no tindré una rosa.

No m’ho esperava, i diuen que quan ja no s’espera res passa el que desitges sense saber-ho. Que finalment vaig tenir la rosa que no esperava. Dimarts havia milions de roses. Segurament moltes van acabar a les escombreries perquè ningú les va comprar o no les va saber buscar. Però la meva rosa és diferent. La meva rosa és única. El principito va evitar que la meva rosa no tingués comprador.

A la meva rosa la cuido cada dia que passa. Li tallo un trosset de tija i li canvio l’aigua. Guardaré els seus pètals entre les pàgines d’algun llibre que encara he de triar. I quan vulgui recordar aquell dia només hauré de buscar el llibre especial que guardarà la meva rosa única entre milions de roses. I potser algun dia, quan el principito es faci gran li podré contestar a la pregunta que em va fer un dia i per a la qual no vaig tenir resposta.

-Però, per què? –em va dir ell- per què?

Un dia ho entendràs. Quan seràs gran i hauràs estimat. Un dia tindràs la resposta a la teva pregunta insistent que em va trencar el cor. Mira de trobar la rosa que et farà feliç i enamora’t. Que no acabi a les escombreries. Fes-la créixer, com un dia van fer amb mi.









jueves, 14 de marzo de 2013

ANÓNIMO


És curiós. Feia cinc anys que esperava el 12 de Març d'aquest any. Tenia una cita amb el Creador. I arribat el dia, no vaig fer ni post ni vaig tenir cap encontre amb ell. Potser no calien les paraules.
Ni vaig escoltar La violetera ni Violetas Imperiales ni El día que nací yo. Simplement vaig agafar un tren per tornar a la ciutat.
Revisant un post del mes de març de fa cinc anys, un anònim em va deixar un poema:


" A veces
por supuesto
usted sonríe
y no importa lo linda
o lo fea
lo vieja
o lo joven
lo mucho
o lo poco
que usted realmente
sea
sonríe
cual si fuese
una revelación
y su sonrisa anula
todas las anteriores
caducan al instante
sus rostros como máscaras
sus ojos duros
frágiles
como espejos en óvalo
su boca de morder
su mentón de capricho
sus pómulos fragantes
sus párpados
su miedo
sonríe
y usted nace
asume el mundo
mira
sin mirar
indefensa
desnuda
transparente
y a lo mejor
si la sonrisa viene
de muy
de muy adentro
usted puede llorar
sencillamente
sin desgarrarse
sin desesperarse
sin convocar la muerte
ni sentirse vacía
llorar
sólo llorar
entonces su sonrisa
si todavia existe
se vuelve un arco iris ". ( Mario Benedetti )

CREADOR, no has dit res. Amb el teu silenci interpreto que m'has donat pròrroga. Seguirem, ja em coneixes, inmadura com sempre.
Sempre teua:
Emily



sábado, 2 de marzo de 2013

EL LLOP SOLITARI




Abans de sortir de casa sempre comprovo la bateria de l’iPod perquè no sé caminar sense música. Avui he afegit Van Morrison mentre penso en els meus cunyats, fans d’ell. Sempre començàvem l’any amb una cançó seva. Això era abans.
La bateria està descarregada perquè sempre m’adormo amb la tertúlia esportiva de rac 1. És el que fan les persones que dormen soles i que no tenen ningú a qui desitjar bona nit abans d’apagar el llum. Abans beso el Bruc i li dic que l’estimo. No hi ha dia que no li agafe el capet entre les mans i li digue això: t’estimo, pichurrín. Gràcies.
Abans de sortir de casa sempre comprovo que tinc el mòbil i les claus a la butxaca. És el que fan les persones que viuen soles i tenen por de no poder entrar a casa si han comés l’error de no comprovar si les butxaques estan plenes del que necessites: mòbil, claus i música. Ja ho tinc tot, Bruc. Sortim.
Abans em preparo la cançó amb la que començo el passeig matinal mentre Bruc aixeca la poteta. T’he dit últimament que t’estimo?
Avui plou, Bruc. Farem un passeig curt, les quatre places i prou, eh? Quan tombem el cantó del carrer de l’Església una gosseta blanca ve a saludar el Bruc. L’amo em diu alguna cosa i em trec els auriculars. Em dóna un consell d’amo de gos. Li agraeixo amb un somriure mentre em demana perdó per haver interromput el moment. Van Morrison em preguntava si últimament m’havia dit que m’estima.
Al bar de la plaça de la Virreina està assegut el llop solitari de Gràcia. Quina sorpresa. Al costat seu el gos negre que sempre l’acompanya. És enorme i no sap caminar, sempre salta content i ve cap a natros. Bruc s’amaga entre les meues cames com si em demanés que el salvés de la bèstia que ve cap a ell. Però avui el llop solitari ha lligat el gos a la pota de la taula. Què fa? A qui espera? Els llops solitaris sempre caminen, no esperen ningú…Bruc fa caca i mentre recullo el regal que em fa cada matí, apareix ella. El llop s’aixeca i la besa. Ole!
La cara del llop canvia quan la veu. De vegades els llops solitaris abandonen la solitud de la cova i busquen una lloba que els acompanye si se senten sols. Ella li diu alguna cosa, com que no té temps per quedar-se. Ell deslliga l’enorme gos negre i se’n van junts. Caminen l'un al costat de l’altre, però deixant que l’aire circule entre ells.
Agafa-la del coll, home. Avui està guapa. Va, llop. Li has dit últimament que l’estimes?
Però l’aire circula invisible entre ells. Llàstima.
Li has dit últimament que l’estimes? Va, home…Mossega-la.

viernes, 22 de febrero de 2013

LA CAPSA DE LLAUTÓ



A (de) vegades ho fa. Té una capsa de llautó on guarda tres cors. La busca, l’obre i  els mira en secret. Són tres cors d’amor, un per cada home que ha estimat. Ella és de les que aconsella que les capces de records han d’estar ben tancades. Que del passat no se’n treu res, que s’ha de mirar endavant.
Però a (de) vegades se sent fràgil i ho fa. Llavors busca la capsa on abans guardava galetes i on ara manté en secret els tres cors. Els cors són vermells, i s’estranya que no estiguin trencats. Però ja se’n va encarregar ella de treure’ls del cos mentre encara bategaven. Els volia sencers. Per mirar-los i recordar. Ella, que aconsella que del passat no se’n treu res. Que s’ha de tancar la porta i tirar per la claveguera la clau que l’obre. Però és de les que deixa sempre la finestra oberta, per si algú vol entrar i l’agafa per sorpresa.
Perquè encara manté l’esperança de que algú guardi el seu cor en una capsa de llautó i faci el que fa ella: obrir-la i recordar. I continuarà buscant una mirada d’interès en qualsevol home que es creui amb ella pel carrer de la Plata, mentre observa el cel, esperant la nevada que diuen que caurà.

martes, 5 de febrero de 2013

ARROZ BLANCO


Avui ho he tornat a fer, he escoltat una cançó. Escoltant-la he retrocedit uns anys. He buscat al bloc el mes de març del 2009. Vaig escriure un post on demanava al Bruc de ballar amb mi. Jo volia ser Audrey Hepburn a Sabrina i la meva parella de ball era William Holden. Ballavem i era primavera. Bruc feia de William Holden, pobre. Se’n va cansar aviat, massa baixet per a ser la meva parella de ball. A més no em deixo portar i sempre acabo manant jo. Relaxa’t, Emily, dona!
Quina alegria més gran! En aquells moments jo cosia un vestit de núvia. A l’abril es casava mon germà i la seva núvia m’havia demanat el vestit. I vaja si el vaig fer. Amb l’ajuda d’unes flors d’ametller dibuixades per l’MK va acabant sent el vestit de núvia més bonic del món. Els vaig dir a la parella que s’anava a casar en plena primavera que sempre seria primavera si es deien a cau d’orella que s’estimaven.
Després he retrocedit un mes. Febrer de 2009. Mmmmm, un mal mes si no fos que he recordat que vaig anar a un concert dels Malevaje. Jo pagava les entrades a la parella que es casava. A canvi, ells se’n feien càrrec del viatge i de la nit d’hotel. I de les copes…El nuvi era mon germà, per cert.
Cap a mitja tarde ja estavem els tres a la gran ciutat, impacients. Un taxi ens va dur a l’hotel per deixar les maletes. Quina decepció! La meva habitació tenia dos llitets i jo sense ningú amb qui compartir-los.
Després vam buscar un lloc per sopar. Havíem d’omplir l’estòmac ja que, coneixent-nos, acabaríem bebent més del compte. I, oh, sorpresa! Al bar on havíem d’omplir el pap, recolzats a la barra, estaven Antonio, el cantant i la seva banda, els Malevaje. Mon germà desconeix la paraula timidesa. Què és això? I se’n va anar directe a saludar-los.
Cinta, la núvia, i jo ens vam afegir, quin remei. Jo sabia que amb una copa acabaria deixant la timidesa de banda. La timidesa dormiria sola a l’habitació de l’hotel.
El cantant se’m va acostar i em deia coses a cau d’orella. Jo reia, fins que li vaig dir amb accent de catalaneta:
-No me hagas reír que se me ve la ortodoncia. –si no heu dut mai una ortodòncia, no sabreu mai lo que desperta als homes.
-La ortodoncia te rejuvenece…-em va dir rient.
Antonio duia prous anys i experiències a l’esquena per saber què s’ha de dir a una noia.
Va entrar un periodista una mica despistat i es va posar a parlar amb mon germà. Pobre noi, l’havia confós amb el cantant. S’hi assemblen. Mon germà va assenyalar al cantant.
No recordo ben bé com va anar. Només sé que el cantant em va dir:
-Me voy al hotel a dormir un poquito antes del concierto. Si me quieres acompañar…
Hòstia! Lo que sempre havia volgut! Que un cantant i concretament ell em digués això!
Vaig dissimular. Crec que mon germà em va fotre una empenta.
El concert va ser divertit. Antonio va cantar les nostres cançons i nosaltres tres estavem a primera fila. Vaig barrejar cervesa, gintònic i martini amb fanta de taronja, un cóctel mortal si vols acabar asseguda en qualsevol racó, intentant respirar per trobar-me millor.
Ja a l’habitació vaig ajuntar els dos llits per fer-ne un de sol. Em vaig posar la samarreta de tirants negra amb la que dormo i em vaig estirar. El món no parava de donar tombs.Vaig abraçar al coixí i vaig sospirar el seu nom…

lunes, 4 de febrero de 2013

TERESITA


En sis anys de blog no li he fet mai un post a ma mare. I crec que s’ho mereix.

Aquest Nadal ha cuidat de mi com només ho pot fer una mare, preguntant-me cada matí com em trobava. Bé, avui bé. O no, avui molt malament.
He tingut un dolor físic tan insuportable que no sé com he anat fent aquests últims mesos. Però gràcies a l’ajuda de ma mare la meva salut ha millorat. Quan em veu marxar, amb la maleta i el Bruc d’equipatge sempre plora una miqueta.
-Quan tornaràs? –em pregunta.
-No sé, mama. Ja vorem.
Crec que el dia que em va veure marxar per començar una vida nova, amb la furgoneta llogada plena fins amunt de les meves coses, amb la Bruji al volant (sempre al meu costat, com una segona mare) i el gos i jo de copilots, li vaig trencar el cor. A ella i al meu pare. Es sentien abandonats, però havia de ser així. I ella ho sabia.
No passa un dia que no em truque. I si un dia no em truca a l’hora de sempre, penso: què estrany, avui la Teresita no em diu res. Però sempre ho acaba fent.
Quan la vull fer empipar li dic:
-Mama, com és que em vas fer tan feeta?
-No ets fea, ets molt guapa. Els meus quatre fills són tots guapos.
Jo continuo…
-I com és que ningú m’estima?
Llavors no troba la resposta. Però sé que descansarà el dia que li digui: mama, he trobat un rei de copes que m’estima.

Ma mare em conta coses de quan vaig nàixer. Ja s’acostava la primavera i ella passejava amb mi al cotxet. La gent que se li apropava la felicitava pel nou fill i quan em miraven, la cara els canviava. Estaven decebuts.
-Una altra xiqueta!
La gent esperava que a la tercera fos finalment un hereu (que va venir dos anys i mig més tard).
Però ma mare els responia:
-És un sol. Menja i dorm. No em dóna cap maldecap.
Mon pare s’afegeix a la conversa mentre acarona el Bruc:
-Ets l’única a qui vaig vore nàixer…Negra i greixosa…-És la delicadesa de mon pare per dir-me que era morena i pesava cinc quilos. Tot això que duia per endavant...

Dimarts ella va ser la primera en saber que potser finalment me n’havia sortit. Que ja tenia el camí mig fet.
-Mama, crec que tindràs una filla famosa. -li dic mig en broma.- M’han dit que sí.
Espero que tot vagi bé i que, si un dia torno a casa, vagi amb una cosa a les mans que la faci sentir orgullosa. Crec que ja ho està, que no em cal tornar a casa amb les mans plenes, però jo ho necessito, mama. No hauràs de patir més per mi. Ja caminaré sola, sense l’ajuda de les teues mans. Crec que no t'he donat mai les gràcies per donar-me la vida. Potser avui ho faig. Gràcies, mama.







sábado, 19 de enero de 2013

BYE, BYE, BLACKBIRD


Desconec el dia que el vaig trobar. Més avant li vaig dir si no s’havia preguntat mai com el vaig anar a parar al seu blog. Ni idea, va dir ell. Pues resulta que la meva germana Sumpta m’havia passat un enllaç d’un blog de gossos que buscaven una segona oportunitat. Vaig mirar els comentaris i vaig veure’n un que signava un tal Paseante. Ui, ell, vaig pensar...Vaig clicar a sobre i vaig entrar directament a una escena de la seva vida on contava un passeig per la terra de la boira mentre escoltava un programa de radio que, casualitat, jo també escoltava.
A què ve tot això ara? doncs perquè el dia 31 de gener farà sis anys que vaig obrir el bloc de l’Emily. El Paseante en va tenir la culpa. La meva vida va canviar des del dia que vaig clicar a sobre d’aquell comentari a un bloc de gossos que buscaven una segona oportunitat.
Normalment aquest aniversari em serveix per fer un repàs de la meva vida aquest últim any. Què ha passat, què he fet...què passarà, que faré. Ara com ara només tinc present. Però el dia 12 de març tinc una cita important, potser la més important. El Creador m’esperarà. Hem de parlar i fer un repàs sobre la meva vida en aquests últims cinc anys. Me’ls va concedir en un moment molt difícil per a mi. “Te’n dono cinc, ni un menys ni un de més. M’has de demostrar que no em vaig equivocar amb tu, que vaig fer bé de confiar”, em va dir mentre estavem asseguts a la barra d’un bar. “Sinó vindràs amb mi”, el seu to era amenaçador.
I, com de moment no vull marxar amb ell, li regalaré un bruquet. I què més? em dirà ell...Treuré d’una bossa un exemplar de El mocador màgic. I ell em dirà: I què més? Buscaré una carpeta on guardo el meu projecte. Crec que li agradarà. Però em dirà: què més ? Segurament m’enfadaré. Coi, sí que demanes...
Llavors li contaré que vaig quedar finalista a un premi...Poca cosa, Emily...Bé, també he d’escriure més contes amb el Paseante...Poca cosa, Emily...Mmmmmm, també he d’escriure una obra de teatre....Poca cosa, Emily...
Com que estaré molesta amb ell, li diré: i tu què has fet, eh?
Riurà una mica i després em parlarà seriosament: he cuidat del món, Emily. Baixaré la mirada, avergonyida, i li diré: ho entenc.
Ai, Emily, Emily...Com ets...Llavors m’aixecaré i li diré: marxo, he de treure el gos...Bon dia, Creador!
Crec que em concedirà uns anys més en aquest món. I secretament, tot i que no m’ho dirà mai, somriurà i estarà orgullós de mi. Mirarà com marxo en busca del meu gos. I murmurarà: Ai, Emily, Emily...Com ets…



 
Free counter and web stats