viernes, 24 de enero de 2014

LA BALLARINA


Fa poc vaig sentir parlar de la síndrome de Stendhal en un programa de ràdio. És una emoció que s'experimenta en veure una cosa immensament bella. Aquesta emoció et pot dur al plor, a l'ofec, al mareig...La van anomenar així, síndrome de Stendhal, quan l'escriptor va descriure a un amic el què li va passar en veure la ciutat de Florència.
Jo només l'he sentida un cop aquesta emoció. És com l'enamorament.
Un dia d'agost li vaig regalar a la Cinta, la meva neboda petita, un vestit i unes sabates de ballarina. Jo, contrària a que les dones siguin tractades com a ninetes, li vaig comprar un vestit de nineta fràgil. Ella m'esperava sabent que jo duia un regal per a ella a la bossa. Li vaig posar música, La meditació de Thaís, de Jules Massenet i ella es va deixar anar.
Movia les mans com si fossin ocellets. Feia voltes sobre ella mateixa com si tota la vida hagués fet classes de dansa clàssica.
Jo la mirava, asseguda al sofà. I mirant-la, vaig plorar. Com es podia ser tan guapa, tan especial.
De vegades miro al mòbil el vídeo que li vaig fer. És com una vitamina, la de l'amor.
La necessites per tirar endavant alguns dies.

Avui torno a casa, ballarina. Tinc ganes de veure't. No ets cap nineta fràgil encara que et posis el vestit per ballar. Seràs una gran dona. I és per tu, entre moltes altres coses, que vull viure.

domingo, 19 de enero de 2014

AU COIN DU MONDE


Plou a Barcelona, aquest diumenge al vespre. Escric amb el Bruc al costat, com fèiem abans. No diré res de nou sobre les sensacions que dóna la pluja. No són de tristesa, són asserenades. He posat les plantes al balconet, contentes amb la fresqueta de la nit. Miren la part alta de La Sagrada Família, què saben elles... Penso que és el segon cop que hi visc a prop d'ella i no l'he visitat mai. Un dia ho hauré de fer, queda apuntat. La casa desprèn calidesa. Quan el gat marxa, la rateta que hi viu i el gos mossegador encenen una espelmeta d'espígol. El gat té la teoria de què un dia cremaré la casa. Però quí vol cremar una casa on es viu tan bé? Jo no.
D'aquí a uns anys la recordaré amb carinyo. La meva habitació ja no és austera com la del carrer de la plata. Els veïns que hi vivien abans tenien pintada la paret de la capçalera d'un roig com el del suc de les magranes. Quan me'n vaig a dormir, en encendre el llum, l'habitació em resulta agradable. I m'adormo segura encara que a casa no hi sigui el gat.
La família del gat hi viu al davant i es preocupa per mi. Són uns gats aristocràtics, i als gatets els agrada jugar amb mi.
Què vull més? Res. Ho tinc tot.
Bona nit, Barcelona...


jueves, 9 de enero de 2014

UNA PENA EN OBSERVACIÓ



Diuen que un no sap com estima fins que es perd una persona, en el meu cas va ser el pare. Podem tenir germans, però tan sols un pare i una mare. Un dia et veuen nàixer i un dia tu els veus morir a ells.
-Ets una dona valenta, Jose. Gràcies pel què has fet.
Mai m'ho havien dit això, dona i valenta. M'ho va dir la Sumpta, la meva germana gran perquè jo havia sigut l'encarregada de fer la sedació al meu pare. Quan el metge se t'emporta lluny del dormitori, a tu i a la mare, per parlar-te, saps que ha arribat el moment del comiat, de què mai més el tornaràs a veure amb consciència. Vaig escoltar atenta les pautes que havia de seguir. Mesurar bé, i cada quatre hores, posar-li la medicació que li aliviaria el patiment.
Però quí se n'encarregaria del meu estat emocional? Quí m'explicaria que allò que faria cada quatre hores no em passaria factura? Quina medicació seria l'adequada per a mi?
Després de la seva mort estava prou bé. Però un dia plores en sentir una cançó. I passen els dies i el teu ànim no millora. Busques a internet la paraula dol i veus que tot el que t'està passant és normal. Però ningú et prepara i potser hauries necessitat que algú et parlés. Només hi ha silenci. A més a més, tu t'has aïllat del món.
Un dia de juliol marxes sense saber res del teu futur. Tanques casa, deixes les teves coses a l'habitació que havia estat teva durant un any i mig. Agafes el gos i tot el que necessites per passar l'estiu i Déu dirà...
-Papa, ja sóc aquí...
Ell s'aixeca per rebre'ns, al Bruc i a mi. La mama diu que ja no ho fa per ningú i per tu ho ha fet. Saps que feia mesos que t'esperava i finalment ja ets al seu costat. Mon pare sempre confiava en mi. Sabia que si algú havia d'estar per ell, seria jo. Igual que sempre anava segur quan era jo la que conduïa, la que millor havia cuidat de les gossetes, fins al final.
Desconec si ell sabia que li quedava poc de vida. Ningú li havia dit que l'oncòleg havia retirat la medicació. Ja no es podia fer res per ell, només esperar...
De vegades em preguntava què li passava. Res, papa. T'has refredat i has de menjar molt si vols tornar a caminar com abans. Vinga, que has de treure a passejar el Bruc. Jo no podré amb tanta feina com tinc, amb tu i amb la Cinta petita. I ell s'empassava el menjar sense ganes. Només volia recuperar pes, aquelles cames que tant havien corregut darrere una pilota ara no li responien. Llarg i prim, papa.
Un dissabte va caure un xàfec important, d'aquells d'estiu.
-Obre la finestra, vull vore com plou. Fa més de sis mesos que no veig ploure...
-Espera...
Vaig agafar el mòbil per gravar la tempesta. Mira, papa, com plou... I ens vam quedar tots dos estirats al seu llit. Ell allargava la mà de tant en tant i jo li agafava. Vols gotetes als ulls? Ell em feia que sí amb el cap. T'he de tallar el cabell, papa. Que li tallés el cabell i que dutxés al Bruc mentre ell mirava li agradava.
 Entre tots cuidàvem al papa. Jo, amb la meva poca força l'ajudava a incorporar-se. Ajuda'm, mama, que jo sola no puc. Va arribar el moment del comiat. Per la seva habitació van anar passant els seus germans, els cunyats, les nebodes. Els fills, els gendres i la nora, els néts. No ens van dir mai quan seria el seu últim alè, i quan ho vaig preguntar al metge de cures pal·liatives em va dir: ho sabràs.
Era mitjanit. Vaig preparar la medicació amb cura. Vaig entrar a la seva habitació. La mama dormia, esgotada, recolzada a la seva esquena, com sempre havia fet. En veure la respiració del pare i els ulls oberts, tan blaus, vaig despertar la mare. Mama, crec que...
Tanca els ulls, papa. Si em mires, no et puc posar la medicació. Només quedava una dosi de morfina i ja no en va caler més. El papa se n'havia anat. Mai havia vist morir ningú.
De vegades, només algun dia, sona una cançó especialment trista. Passejo el Bruc Passeig de Sant Joan amunt. I les llàgrimes se m'escapen. Però em dic: vinga, Jose, ets una dona valenta, ja t'ho van dir. I tornem a casa.
Mon pare va morir el 20 de setembre. Han passat uns mesos i estic millor. I en tot aquest temps he arribat a la conclusió de que haver estat al seu costat va ser un honor.




 
Free counter and web stats