sábado, 5 de diciembre de 2015

MUGUET



Recordo perfectament el dia que ens vas dir que et casaves. Al menjador estàvem la mama, que acabava de sortir-se'n d'una operació molt delicada, Sumpta, tu i jo.
La mama va dir: si totes marxeu de casa, amb qui ens quedarem, lo papa i jo? I em va mirar a mi, dient: sort que a casa sempre estarà Jose...
Aquella sentència de la mama no em va fer gens de gràcia. Jo sempre seria la Beth de Mujercitas? No! Jo era Jo March, no era Beth. Beth moria i en canvi Jo marxava lluny de casa per viure una vida que havia de ser fascinant. Escrivint i gaudint de la gran ciutat...
Li vas demanar a la mama que s'encarregués del teu ram de núvia. Del vestit me n'ocuparia jo. Et vas casar de curt amb un vestit de guipur blanc. També vaig ser jo qui, amb la mama, li va demanar a la florista que el ram havia de ser de roses blanques i muguet. Per què muguet i no una altra flor? Perquè que fos de muguet tenia un sentit. Al cap d'uns anys t'ho vaig explicar.
Jo, com Jo March, marxava de casa. Com que tu i jo compartíem llibres, un dia et vaig donar el llibre verd, ara et tocava tenir-lo a tu. Era El Manantial, d'Ayn Rand. Aquella novel·la era la nostra bíblia, robada de la biblioteca de la iaia Rosita. Quan te'l vaig donar, en fullejar el llibre, vas trobar una branqueta de muguet del teu ram de núvia. Era la flor preferida de Dominique, la protagonista de El Manantial. Era una complicitat més, de les nostres. 
Tu ja tenies el càncer que se't va emportar lluny de la família March. Tu havies estat més Beth que jo. Jo era Jo, no Beth.
Una tarda d'agost de fa dos estius, Sumpta i jo, i Paula, la gran de les nebodes estàvem a la teva habitació. Assegudes al llit on vas morir, embolcallàvem cada mocador teu. Sumpta, la germana gran tenia una llista amb noms de dona. Tants noms com mocadors tenies. Volies que cada dona que havies estimat en tingués un. Sumpta els anava seleccionant, jo els plegava i embolcallava en paper de seda i Paula escrivia el nom de cada dona destinada al teu record. El teu marit entrava i sortia de l'habitació. Quan se li feia massa dur i plorava, marxava. Quan estava millor, tornava i s'asseia al llit fent-nos companyia.
-Quin és el meu mocador? -vaig preguntar encuriosida.
-Bego te n'ha deixat tres de blancs. Un de cotó, un estampat de topets i el xal de seda.
-Ai, no. No, no. Jo vull el mocador màgic. És l'únic que vull.
Vaig remenar els mocadors fins que vaig trobar el de cotó estampat de flors, el primer que et vam regalar i que va inspirar el conte El mocador màgic. Aquest llibre m'havia convertit en Jo March.
Després dels mocadors, va venir posar nom a les teves joies. El teu marit, ja més seré, continuava amb nosaltres.
-Jo no en vull cap de joia. Però has de saber una cosa...
Es va fer un silenci expectant. Vaig mirar el meu cunyat.
-Passa'm el llibre verd, el que està damunt la calaixera.
Els vaig explicar la història del llibre verd robat, del muguet assecat entre les pàgines esgrogueïdes.
-Un dia et demanaré aquest llibre. Ara no. Però si un dia tinc la necessitat de rellegir-lo, haurà de tornar a mi.

Avui plou a Barcelona. Fa un dia per estar-se a casa i mirar Mujercitas . Per recordar quan érem les germanes March i preguntar-se per què Bego va ser Beth i no vaig ser jo. Potser perquè jo era i sóc Jo March.



 
Free counter and web stats