domingo, 22 de mayo de 2016

PEIX VOLADOR


La sala de tortura, o de plaer, segons es miri, és càlida. Ho fan expressament. Hi ha una columna vertebral de guix. Desconeixies que fos amb tanta corba. Pensaves que era recta, almenys la teva. Tens el coll llarg, potser massa, d'aquí venen els teus problemes. Mira ella, Nefertiti. Una Cleòpatra trencada. Ara que tens el cap al lloc se t'ha trencat el cos. Descompensada.
Mires al teu voltant i et preguntes com seria viure amb algú com tu. Si el cap fos transparent, se't veurien els pensaments. El mires. Et mira sense mirar. Sembla segur de si mateix, però en defugir la mirada, vol dir que és tan tímid com tu. M'agradaria dir-te: Saps que et dius com el meu primer amor? Com seria viure amb algú com tu? Esperar-te. Però no li dius, és clar. Seria traspassar la línia. Ell té el poder en les seves mans, tu el tenies. Calles i deixes de fer bromes. És moment de silenci i de comportar-te, peterpana. Vols deixar de pensar i se't fa difícil. Voldria dir-te que t'he mentit. Que en realitat sóc escriptora, no una dona de fer feines. Però com es lesiona una escriptora el genoll? La tendinitis és al colze, de tant teclejar, no de netejar vidres.
Li dic que m'he comprat un llit i un matalàs nou. Vull millorar, em sento presonera, culpable. De què? Què he fet malament? Posar el cos al límit i t'ha passat factura.
Avui hi ha música, d'aquella del Natura. Aigua en una font. Aquesta mena de música t'avergonyeix, però funciona.
Vull una immensa piscina d'aigua tèbia i deixar-me anar. Com ella aquell estiu. Només l'aigua cura els peixos malalts.
He desenvolupat la teoria de que vaig néixer peix. En demanar al meu pare unes cames per conèixer com era el món més enllà del mar, em va advertir: Tard o d'hora voldràs tornar amb mi. Vull tornar a casa, papa. Em vaig equivocar. Els peixos moren fora de l'aigua. Agonitzen, ja t'ho van dir i no vas fer cas.
Senyora, desperta. Et passa els dits pels cabells i et toca la punta del nas. Em pregunto si li ho fa a tothom.
Ens veiem en un mes? Un mes? Mmmmmm. Massa temps. 
Tinc una segona teoria: I si no em vull curar? 
Com seria viure amb algú com tu?
Sóc un peix volador. Tinc un cor boig.

domingo, 27 de marzo de 2016

PLAÇA KARL MARX



-Ei, barcelonins! Dissabte ve Luigi a Barcelona a fer un concert! Us ho dic per si hi voleu anar...

-Ole, el trompetista! Intentaré anar, però no prometo res, dissabte faig cinquanta anys!

Però arribat el dia em vaig llevar d'hora i vaig anar al forn a comprar dos llonguets. Un per a mi i un altre per al meu acompanyant. Si no hagués estat per ell, m'hauria quedat a casa i hagués cuinat una paella per a tres. Però al migdia ja anàvem camí a Nou Barris.

Quan surts del metro no saps mai què et trobaràs i més si desconeixes el barri. Feia sol, com fa sempre tots els 12 de març de la meva vida i era dissabte. No hay sábado sin sol...

Vaig veure una rambla animada. La gent passejava o seia en bancs fent el ronso per no haver de tornar a casa tan d'hora, ara que ja s'ensumava la primavera.

Jo anava amb el google maps obert, buscant un institut de secundària. Joan havia memoritzat un plànol a casa, desconfiat com és de les noves tecnologies.  En arribar, tot era tancat. Que estrany...
Vaig contactar amb Javito, un dels dos barcelonins que també anava al concert. És el germà gran del Luigi. Són els meus nebots.

Com nosaltres, anava perdut pel barri, donant tombs com un hàmster, pujant i baixant carrers. Però al final, més espavilat que dos cinquentens suposadament vivets, va trobar l'institut on feien el concert. Em va enviar la seva localització. Després d'hora i mitja, vençuda, havia desistit d'arribar a temps al concert. Vaig seure en un banc, resignada. Joan no volia tirar la tovallola tan aviat. Sol dir: por mis huevos... que ho trobarem. I va marxar. Al cap d'un minut em va fer un senyal. L'institut era allí mateix!

Recordo Javito baixant la costa. Estava clar que el concert havia acabat. Però em va felicitar, content dels meus cinquanta anys i de veure'ns. Ell va ser un dels meus regals del dia. Després vindria el de retrobar Luigi, que havia fet bufar la trompeta sense esperar-nos! M'hauria agradat veure'l, amb la seva camisa negra de músic. Quan el vam veure feia un mos a un entrepà.

-Jose!

-Lluís!, lo meu xiquet!

Els que em coneixen saben que abraço poc i despisto. Però amb Luigi no és així. Se't llença al coll i t'abraça fort. Només el pots correspondre, desarmada.

Després de dir-nos adéu, vaig decidir menjar en un banc, d'esquena al sol i a la plaça de Karl Marx.

-Poca gent podrà dir que el dia que va fer cinquanta anys va dinar un entrepà a la plaça de Karl Marx -va dir Joan.

Poc m'importava. En sentir el nom del pensador revolucionari vaig pensar en els obrers que vivien al barri, en la lluita de classes i en la faula de la cigarra i la hormiga.

"Un verano una cigarrita cantaba y cantaba, feliz. Despreocupada y sin importarle el porvenir. Cantaba y se burlaba de la pobre hormiguita que trabajaba sin descanso. Ella sabía que después del verano, llegaría el invierno.

Y llegó. La hormiguita, a resguardo del frío, veía nevar, confiada de que su despensa estaba llena. Oyó unos golpes en la puerta. Era la cigarra que suplicaba: "¡Hormiguita, ábreme la puerta! Tengo hambre y frío. Moriré si no me dejas entrar". Pero la hormiga no le abrió. "Que hubiera trabajado en verano en lugar de cantar y cantar, cuando se reía de mí", pensó.
Y la hija de puta no le abrió la puerta".(Versió lliure de la faula La cigarra y la hormiga inspirada en la pel·lícula Los lunes al sol).

Mirant les torres on viuen la gent obrera, entre mos i mos al llonguet, pensava en el diàleg de la pel·lícula Los lunes al sol. Sobretot quan el protagonista diu, més o menys: ¿Y quién decide quién es cigarra y quién es hormiga en esta vida?

Pensava en les persones que només han conegut el treball. En els blocs de pisos tristos, en els balcons plens de roba estesa. "Hiciste nuestra casa al lado de tus fábricas". En les vacances que molts no han tingut, en els viatges que ja no faran.

I així, filosofant sobre les oportunitats de vida de la classe obrera i en Karl Marx, vam agafar el metro per tornar a casa. Enrere quedava aquell home vellet de cor blanc, vestit amb pijama, que volia ajudar una veïna amb les bosses de la compra. Deja, deja, que ya puedo yo... Quita, mujer, yo te ayudo. I van desaparèixer de la meva vista i de la meva vida. Ja no els veuria mai més.

I com diu Joan, qui podrà dir que el dia que feia 50 anys es va menjar un entrepà per dinar en un banc a tocar de la plaça de Karl Marx? Segurament, només jo.
 
Free counter and web stats